Pan i verea

Literatura nestremeñu

HASTIU, MÁQUINAS I PRAÇAS

Agora, nesti prehisu intri
estó infundiendu el mesmu
respetu qu’una máquina
endustrial i nu estanti
vuelu riba duna partícula vientu,
del vientu que barrunta
ena etelna tardi agostona
la tolmenta.

Tan azeu es el mi feitiu
que cuasi risurta imposibri
que nel gallereteu la praça
se palri e custión otra que nu seyan
las felizis almas alabanciosas
uñias pun engarci mas rehuerti
qu’el atoru e Dios i mas bellu
qu’el airi qu’empuha dos cochis
que se cruzan.

La letania que train los mis piezis
de verteera nu le venci
al alabán de parehas frotantis
con quien se habran las estrellas
ena lihera luenga que cercula
polas autupistas entri los ohus.

Ninque huesi tan grandi
cumu la luzis que cubrin las sierras,
entavia mayol,
sedria bagu d’arena ena praya
dun sueñu tresparenti.

Ninque huesi tan atrayenti
cumu el perigru a la inoráncia,
entavia mayol,
sedria cumu el gua acutau la praça
sin niñus ni bolindris.



ODA TRUNFAL LAS CIBUEÑAS

«Almirai el esgalaçu trunfal
qu’acontenció ena arquitetura las parabras!»

Estruigu la raís los sonis
popularis gañitandu parabras
colas que los anti muestrus pasaus
viziaban las senaras;
M’abís d’oyel arremetiendu
colas metálicas pregañas
cumu si huesi ación entrimitenti
i estratigráfica los vendus
que nacin enas aspas
de los ventilaoris endustrialis.
.....................................................................................................................
Atopé la cola el ratón
embahu el chineru i hormi m’acelcu
al son mecánicu el resuelgu,
va diéndusi lehotis…
pa pondi el esgalaçu
i la escompusición
de los gomus de lus
prevoca la escuriá el muru
del acaberu.

He! M’atopé cola cola el ratón.
Agora los recuéncanus
me cain largu cumu largu cai la ciá que s’esquivoca
hormi abança el refrehu
de los sus eifícius
poncima los chabarcus,
poncima los bonalis.

Bendita seya la chascualiá,
pus l’atopé, —ya sedria ora!—:
atopé la cola el ratón
que m’izia, izi:
―Aquina ya naidi izi «didi».

(Ara entiendu pol qué las froris nu tinin narís,
pol mesmu motivu pol que las presonas abemus
conocéncia i lenguahi.
Las froris nu s’agüelin,
nu sabin que son froris,
peru muhotrus, ya que las golemus,
tenemus razón en izil
que sí lo son.
Manque estautas llamamus
a quien son autaus a muhotrus,
lo mesmu que rehuius llamamus
a quien les laboreamus el coraçón cumu si hua un peñuscu.
)
.....................................................................................................................
Palrai,
que yo de quilati vos oyu,
inque los vuestrus guarrapeus
me risurtin tan empazinosus cumu una piara e corianas que patinean
pun espechurri heyondu i negrúciu.
Pol esu quiziá ais dau
trabucu i honda
a los camionerus-oplitas
qu’arrodean los vuestrus bosquis
de tabuas i los vuestrus hoyancus
oherosus. Quiziá pol esu,
de que gañitu aspiracionis
i sonis afechaus,
a zumba tarama arrehuyin
i se trompieçan ellus i ellus
creciendu balaguerus recarcaus
de pita i de promu envera los rius.
Quiziá quinquiá que quei,
pol él gastalsi mas riañus
qu’un ehélcitu languiosas cinórias,
pastueñu i importanciosu
s’empeniqui i me gaña:
—¿Qué lengua hablas, extranjero?
I altonci es cuandu atopi el hilarau
harapal embahu el trabucu
i agarri
           i tiri
                 i estiranti i sirva el hilinu
de pasilera entri los diosis
i las holmigas.

Dengún telmumetru podria
predizil esu.
Denguna clesidra podria
aseñalal el prehisu intri desu.
Dengún çahoril sedria escapás
d’avrigualu leyendu ena Natura.

Sal cartas del borsillu la camisa
con un nombri esborrau
nel frontispíciu
que son hundeás pal horizonti las ralas asperáncias:
pa casas sin buçón
i sin letol desus mensahis.
Nel viahi la tinta s’esperri
i se horman letrucas recarcás.
Contri mas largu vaigan
se gorverán mas inlehibris.
Esi es el destinu e parabras
qu’abarban frutu dun enverrinchinosu vorcán de hangri.

Entri milenta e seris
que son clonaus en séri
i tolas luengas ripitias
esponencialmenti nel enfinitu,
voi hiziendu verea
pol mé la guaña i el hozinu.

Rabeón me sigui un ehélcitu
de notas pianísticas
i del arpa, qu’aguraban los gañus
de las sus almas
andi ebian sembral
compusicionis enos maris.
I hormi vaigamus chegandu
a esus maris de hesas,
idremus encravandu la simienti
pa nacel el arbu cuyas ramas endirguin el caminu pa las nubis.
Los átumus que las compón
abraçaus valsarán
hata apeñuhalsi grácias al cósmicu asopru devinu
que naci enos purmonis
de las empingorochás ninfas nuevas.
I asina, encarambanándusi, s’idrán ahormandu
los arulitus cuya frescança tendrá que velsi enchamborcá
pola ardilosa piruténia
de los nuevus costrutoris de velsus.

Semus ena muestra via impresárius
i nu mos desaculamus si s’espeta de chopetón un orihoscu
i si desaprevinius abemus d’escrebil rezus
enantis las parmeras hincal enas parmatórias
u enantis las rosas sel poás pol estiheras esprimentás.
Sin embalgu, sí mos acagaçamus
cuantis que tenemus qu’enfrontilalmus
contra la dama Soleá,
de que mos encrava nel chanu
de los sus herruhientus pelus
i mos abraça i arrecuca
arrodeándumus con ellus.

I nesta carci d’espáciu, de tiempu,
de pensamientus, hugan nogu
ahuncus i ahoguiñas,
la coracéncia i los conçonis,
los estrunchus i los pepícius,
las simbras i los paratius,
que cavilan hechurias i que son escapás
d’ensotalmus enos escurus
gambullus del ruin hundieru
de los que ni los pinchis las rastras mas cariciosus
puyeran sacalmus en sigrus,
hata abafalmus i concalecelmus
i con muhotrus tolo que criamus
i en tolo que creyemus.

CANCILLA

«Oi el dia es mas artu qu’el mesmu sol!»

O flamíhira Espina
qu’el dia vertebras i ena arta nochi
t’escurricis polos maris opuestus,
oyi la mi canción.

Bien sabis que compongu,
inque me hieran
los ruius notúlnius,
hateau namás cola música.

Bien sabis que la tosi
es escapás d’añurgalmi los velsus
(el airi la puesia
en demasia es frescu
pa los nuevus gañonis).

Si coformi eris megu,
que m’alumbri el tu relumbriu
estus puemas i se margullan
aquellus marrus
nel mari la tu lus.

Tengu l’asperáncia de qu’angún dia,
cuantis que bien me quieas,
saberás brilleal,
nu endi huera, sinu pondrentu
destas ideas,
huendu tu i ellas las dos caras
dun mesmu sol.

3 BREVIS PROLOGUS

1L PROLOGU:
«El ombri acutau escrebi nun fóliu, sin salilsi, supiendu entavia que lo qu’escrebi es milenta e vezis mas grandi que milenta e fólius huntus.»

2U PROLOGU:
Hazi tres añus, cuandu m’asartó l’idea d’abaldonal el castellanu i abraçal sin avehinu el estremeñu pa la criación puética, enhamás creyí que huesi escapás de sintilmi tan agustu escrebiendu. Pueu izil qu’é atopau la carrucha ondi mehol viahan los mis pensamientus.
Muchus, a la escontra, án siu los qu’án creticau esta hazeta, polo que tomé a tranquihu hazel un libru bilíngüi, trauhendu al castellanu los puemas. Tamién arreparé añiil un lésicu al final l’obra. Sin embalgu, esu sedria emperifollal vurgalmenti el testu, engafándulu e parásitus lingüísticus que çuguin la hangri dondi á bebiu la pruma. Ametalal los velsus, en precurandu refrehalus sin abel lus, sedria açuñalus en cachinus cola cegahina l’inoráncia.

3L PROLOGU:
Velequí qu’esti libru se vos prehenti encorapatau en metá dun ibielnu buhiu i que busqui una calentança familial.
Velequí qu’esti libru arrehuya dotrus mundus i aiga envelneciu ―disquiá qu’avehanti tamién― nel mesmu lugal ondi apareció.
Velequí qu’esti libru nu çugara e dengún pechu pol nu bel tiniu enhamás la neseziá de vivil atelau.
Sempri á desistiu: nu estuvió a téncias de nacel ni estará a téncias de moril. Es la imahin dun arbu que se feguró el pensaeru i lo articuló en libru. Endigual que las flamas que quearun emprenás nel carreti el tiempu, asina estas páhinas. Tini alma e filusofu, feitiu de muhel ―felís coyontura l’almonia―, luenga e nuevu, parabras de viehu, piezis de chengu i candil antigu p’alampal la rúspira verea arriba
.

"Pan i verea", el primel libru escritu en neustremeñu

Salús cibinéticus a tolos estremeñus. Tengu escrebiu un libru totalmenti en estremeñu i creu qu'esti es güen sítiu pa dalu a conocel. Es inéditu i creu que pola su morfulohia asín sedrá, peru cumu nu es custión de vendel lo que del alma sal, aquina vos lo ofreçu sin mas hatu qu'el que vis. S'entitula Pan i verea i se compón de 65 puemas. Los idré acolocandu nesta bitácura a poquinu a pocu, paque los vaigais leyendu de quilati. Asperu que vos gusti.

contador gratis
contador gratis